El passat 27 de maig del 2011 milers de persones vam ser víctimes d’una brutal agressió per part dels cossos policials. Nosaltres ho vem veure amb els nostres ulls i ho vam patir als nostres cossos. Vosaltres ho vareu veure per la tele i vareu ser testimonis de la brutal agressió. El Síndic de Greuges, Amnistia Internacional, la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, la Federacio d’Associacions de Veins de Barcelona i fins i tot el Comité Europeu contra la Tortura van expressar la seva preocupació per la desproporció i els mètodes utilitzats pels cossos policials.
Durant mesos un equip d’advocades i víctimes vam treballar per aportar tots els elements formals necessaris per definir les responsabilitats dels executors d’aquella agressió i dels seus respònsables polítics.
Tot i que poques acusacions poden ser més documentades en una causa penal que aquest desallotjament, el jutge Josep Maria Porres va decidir arxivar la causa escoltant només les declaracions de la part imputada. Cap de totes les victimes ha pogut declarar davant del jutge i gran part dels videos que varem presentar com a prova no van poder ser oberts per part del jutjat.
L’arxivament va ser un autèntic escarni al sentit comú i als drets fonamentals de les persones que aquell dia vam ser apallissades.
La decisió de reobertura del cas per part del jutge de l’audicencia provincial de BCN és un pas endavant, però insuficient, ja que no es pronuncia sobre el fons de la qüestió, i no desautoritza obertament el magistrat que en el seu moment va definir “raonablement proporcional” aquella actuació, després d’ignorar el 80% de les proves i testimonis aportats.
Nosaltres hi erem, tothom ho va poder veure per la tele o la xarxa, no hi ha cap dubte. Toca ara al sistema judicial demostrar la seva capacitat de garantir el mínim respecte de les regles del joc que haurien de regir, en una democràcia formal, la relació entre societat i institucions repressives.
Com a ciutadans i ciutadanes corrents que som, aquesta querella ens suposa un gran desgast. De temps i de diners, pero sobretot fisic i emocional. Hem estat agredits per les persones que se suposava havien de garantir la nostra seguretat. I la institució que se suposava havia de vetllar pels nostres drets (la Justicia) ens va tancar la porta als nassos, deixant-nos en una situació de total indefensió.
Estavem a Plaça Catalunya per cercar col·lectivament sortides a l’espiral de creixent injusticia, desigualtats i abusos que estem patint com a pobles en aquesta Europa dominada per bancs i mercats.
És el moment que la Justicia demostri que no és aliena a les agresions a les persones. És el moment que demostri que no està al servei de bancs i politics i que protegeix a la ciutadania quan aquesta és agredida o és victima d’injusticies.
