El 27 de maig de 2011…
… la plaça Catalunya va ser l’escenari d’un dels episodis recents més documentats de brutalitat policial, abús de poder, violació massiva de drets polítics fonamentals, vulneració d’una llarga sèrie de normes, reglaments i lleis per part del cos policial que n’hauria de garantir el respecte.
…les imatges de les pallisses infligides adesenes de persones que mantenien una actitud clarament noviolenta van donar la volta al món i suscitar una indignació unànime.
56 dels centenars de persones ferides o agreujades van decidir presentar una querella col•lectiva. Després de mesos de feina rigorosa d’un entregat equip d’advocades, el jutge encarregat de la instrucció va decidir arxivar-la, amb una resolució burlesca, tot definint de “proporcional” l’actuació de les forces de l’ordre… sense haver visionat ni el 20% de les proves aportades.
Una burla, un insult a la justícia i al sentit comú que va coronar la seqüència de declaracions esperpèntiques, barreja de mentides i amenaces, dels responsables de l’agressió: des del Felip Puig al Molinero (l’home que afirmaria sense dubtar-ho per televisió que els seus (mil)homes haurien apallissat a plaça Catalunya el mateix Gandhi), passant pel Manel Prat. Un festival de desvergonyiment i prepotència.
Aquest ha estat un any de creixement: més persones han engrossit l’exèrcit d’aturats, més famílies s’han quedat sense sostre, més nens han caigut en situació de pobresa, més joves en risc d’exclusió. Més retallades han afectat els pilars d’un estat democràtic: educació, sanitat, serveis socials, cultura. Més bancs han rebut més diners públics. Més especuladors s’han fet milionaris.
Un any després d’aquell 27 de maig…
… per respondre a la inevitable crescuda de la indignació social els governs han apostat per la vella recepta de la mà dura:
… els cossos antiavalots segueixen ignorant l’obligació d’anar identificats. Ja és habitual que qualsevol individu amb porra extensible i pistola, ja vagi emmascarat o sense uniforme, et pugui reclamar el DNI pel carrer.
… la legislació d’excepció tant aplicada al país basc s’ha instal•lat al discurs mediàtic i polític i a la praxi judicial, amb una deriva que ens llança de cap a un estat totalitari.
… un any després d’aquell maig de porres i trets hem de lamentar més joves mutilats per pilotes de goma disparades amb lleugeresa. L’assetjament policial a manifestacions pacífiques amb humiliacions i provocacions és la norma. El soroll amenaçador dels helicòpters no abandona les mobilitzacions. El discurs dels professionals de la violència institucional s’endureix amb terminologia de guerra (sóm “enemics”, “rates”, “vàndals”). S’empren noves/velles armes com els gasos contra multituds inermes, posant en perill infants, gent gran, discapacitats. S’endeguen iniciatives d’inspiració franquista, com la web per a la delació ciutadana contra manifestants. Es malbaraten milions d’euros per blindar Barcelona (8.000 policies; un desplegament insultant de mitjans materials) per “reunions de rutina” d’individus del BCE.
En el festival de retallades dels nostres drets de ciutadania, les llibertats emparades per articles constitucionals i declaracions universals són envilides, trepitjades.
El conseller d’interior s’encaparra en recórrer la via de la confrontació, l’estratègia de la tensió, prioritzant la repressió i l’assetjament dels moviments, i desatenent (irresponsable!) la seguretat física de la ciutadania (increment del 30% de la sinistralitat a les carreters catalanes – malgrat el descens del tràfic –; absència de bombers voluntaris a l’incendi de Rasquera).
… Per tot això, el col•lectiu de querellants manifesta amb contundència la voluntat de no sotmetre’s a la lògica brutalment repressora que inspira les actuacions dels governs català i espanyol: seguirem a les places i als carrers, seguirem lluitant per les nostres llibertats i pels drets conquerits per les generacions que ens van precedir.
Contra la violència del poder, solidaritat i suport mutu!
som27m 