Primer judici a un comandament dels mossos pel desallotjament de Plaça Catalunya

El proper dia 18 de novembre s’ha fixat un judici de falta contra un Jordi Arasacomandament dels mossos d’esquadra que van actuar a Plaça Catalunya en la famosa “operació neteja” del 27 de maig de 2011. Jordi Arasa, membre de la ARRO, va ser reconegut i denunciat per David Fernández, llavors periodista de la Directa, que va patir diverses lesions per l’agressió d’aquest mosso.

Gairebé dos anys i mig després dels fets del 27m aquest judici és, de moment, l’únic resultat tangible que la justicia sembla voler/poder oferir a les 56 persones que van intentar obtenir un rescabalament per la via legal. El fort desplegament policial ordenat pel conseller d’Interior Felip Puig que va causar un centenar llarg de ferits, hores de violència gratuïta, caos en el centre ciutadà, danys a nombroses propietats de manifestants, o la violació flagrant del drets de reunió i manifestació,entre d’altres, quedaran reduïts a un judici de faltes.

El judici de faltes contra Jordi Arasa (protagonista en aquests dos anys de nombrosos actes de violència més perpetrats contra manifestants) es resoldrà, en el millor dels casos, amb una multa o una petita sanció administrativa. Aquesta és una prova més de la parcialitat del sistema.
Recordem que en el procediment contra els mossos i Felip Puig la Fiscalia (tan activa contra els vaguistes del 29 M, pels quals ha arribat a demanar penes de 7 anys per suposats danys un contenidor) ha estat en tot moment absent, els càrrecs policials citats a declarar han mantingut impunement un capteniment d’omertà, no identificant els agents responsables de les agressions més greus, el màxim responsable polític de l’operació, Felip Puig, va seguir avalant comportaments il·legals dels seus agents (tapar-se el rostre i no exibir el número d’identificació per impedir justament que prosperin les denuncies de les persones agredides) fins que no va ser premiat amb la concessió d’una altra consellería. Grabacions, fotografies, testimonis ignorats.
Sabíem, com a querellants del 27M, que en aquest país un judici per brutalitat policial té ben poques possibilitats de prosperar, ni tan sols disposant de la ingent quantitat de proves que vam poder acumular. La cultura franquista de la impunitat dels cossos repressius continua ben instal·lada en les nostres institucions, realimentada pel corporativisme i l’errada – per antidemocràtica – concepció de l’ordre públic instal·lada entre els càrrecs policials i polítics responsables. Només cal recordar les frases del cap de la BRIMO assegurant en un programa televisiu que “el mateix Gandhi a plaça Catalunya hauria pillat per desobedient” i que “la policia sempre guanya” siguin legals o ilegals les seves accions.
Amb la petita consolació de veure un dels més entusiastes repressors de carrer assegut, ni que sigui una estona, a la banqueta reiterem la nostra condemna de la parcialitat d’unes institucions i lleis que encobreixen aquests i mil altres abusos i injusticies, i una multitud d’actuacions policials corruptes i violentes alhora que criminalitzen i persegueixen les expressions de protesta i la dissidència.

Anuncis

Comunicat sobre la reobertura del cas 27m

El passat 27 de maig del 2011 milers de persones vam ser víctimes d’una brutal agressió per part dels cossos policials. Nosaltres ho vem veure amb els nostres ulls i ho vam patir als nostres cossos. Vosaltres ho vareu veure per la tele i vareu ser testimonis de la brutal agressió. El Síndic de Greuges, Amnistia Internacional, la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, la Federacio d’Associacions de Veins de Barcelona i fins i tot el Comité Europeu contra la Tortura van expressar la seva preocupació per la desproporció i els mètodes utilitzats pels cossos policials.

Durant mesos un equip d’advocades i víctimes vam treballar per aportar tots els elements formals necessaris per definir les responsabilitats dels executors d’aquella agressió i dels seus respònsables polítics.

Tot i que poques acusacions poden ser més documentades en una causa penal que aquest desallotjament, el jutge Josep Maria Porres va decidir arxivar la causa escoltant només les declaracions de la part imputada. Cap de totes les victimes ha pogut declarar davant del jutge i gran part dels videos que varem presentar com a prova no van poder ser oberts per part del jutjat.

L’arxivament va ser un autèntic escarni al sentit comú i als drets fonamentals de les persones que aquell dia vam ser apallissades.

La decisió de reobertura del cas per part del jutge de l’audicencia provincial de BCN és un pas endavant, però insuficient, ja que no es pronuncia sobre el fons de la qüestió, i no desautoritza obertament el magistrat que en el seu moment va definir “raonablement proporcional” aquella actuació, després d’ignorar el 80% de les proves i testimonis aportats.

Nosaltres hi erem, tothom ho va poder veure per la tele o la xarxa, no hi ha cap dubte. Toca ara al sistema judicial demostrar la seva capacitat de garantir el mínim respecte de les regles del joc que haurien de regir, en una democràcia formal, la relació entre societat i institucions repressives.

Com a ciutadans i ciutadanes corrents que som, aquesta querella ens suposa un gran desgast. De temps i de diners, pero sobretot  fisic i emocional. Hem estat agredits per les persones que se suposava havien de garantir la nostra seguretat. I la institució que se suposava havia de vetllar pels nostres drets (la Justicia) ens va tancar la porta als nassos, deixant-nos en una situació de total indefensió.

Estavem a Plaça Catalunya per cercar col·lectivament sortides a l’espiral de creixent injusticia, desigualtats i abusos que estem patint com a pobles en aquesta Europa dominada per bancs i mercats. 

És el moment que la Justicia demostri que no és aliena a les agresions a les persones. És el moment que demostri que no està al servei de bancs i politics i que protegeix a la ciutadania quan aquesta és agredida o és victima d’injusticies.

Anotació

Comunicat de les persones agredides durant el desallotjament de Pl. Catalunya
(no de l’equip legal)

El passat 27 de maig del 2011 milers de persones vam ser víctimes d’una brutal agressió per part dels cossos policials. Nosaltres ho vem veure amb els nostres ulls i ho vam patir als nostres cossos. Vosaltres ho vareu veure per la tele i vareu ser testimonis de la brutal agressió. El Síndic de Greuges, Amnistia Internacional, la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, la Federacio d’Associacions de Veins de Barcelona i fins i tot el Comité Europeu contra la Tortura van expressar la seva preocupació per la desproporció i els mètodes utilitzats pels cossos policials.

Durant mesos un equip d’advocades i víctimes vam treballar per aportar tots els elements formals necessaris per definir les responsabilitats dels executors d’aquella agressió i dels seus respònsables polítics.

Tot i que poques acusacions poden ser més documentades en una causa penal que aquest desallotjament, el jutge Josep Maria Porres va decidir arxivar la causa escoltant només les declaracions de la part imputada. Cap de totes les victimes ha pogut declarar davant del jutge i gran part dels videos que varem presentar com a prova no van poder ser oberts per part del jutjat.

L’arxivament va ser un autèntic escarni al sentit comú i als drets fonamentals de les persones que aquell dia vam ser apallissades.

La decisió de reobertura del cas per part del jutge de l’audicencia provincial de BCN és un pas endavant, però insuficient, ja que no es pronuncia sobre el fons de la qüestió, i no desautoritza obertament el magistrat que en el seu moment va definir “raonablement proporcional” aquella actuació, després d’ignorar el 80% de les proves i testimonis aportats.

Nosaltres hi erem, tothom ho va poder veure per la tele o la xarxa, no hi ha cap dubte. Toca ara al sistema judicial demostrar la seva capacitat de garantir el mínim respecte de les regles del joc que haurien de regir, en una democràcia formal, la relació entre societat i institucions repressives.

Com a ciutadans i ciutadanes corrents que som, aquesta querella ens suposa un gran desgast. De temps i de diners, pero sobretot  fisic i emocional. Hem estat agredits per les persones que se suposava havien de garantir la nostra seguretat. I la institució que se suposava havia de vetllar pels nostres drets (la Justicia) ens va tancar la porta als nassos, deixant-nos en una situació de total indefensió.

Estavem a Plaça Catalunya per cercar col·lectivament sortides a l’espiral de creixent injusticia, desigualtats i abusos que estem patint com a pobles en aquesta Europa dominada per bancs i mercats. 

És el moment que la Justicia demostri que no és aliena a les agresions a les persones. És el moment que demostri que no està al servei de bancs i politics i que protegeix a la ciutadania quan aquesta és agredida o és victima d’injusticies.

Han reobert el procés!

UN ANY (MÉS) D’IMPUNITAT POLICIAL

El 27 de maig de 2011…
… la plaça Catalunya va ser l’escenari d’un dels episodis recents més documentats de brutalitat policial, abús de poder, violació massiva de drets polítics fonamentals, vulneració d’una llarga sèrie de normes, reglaments i lleis per part del cos policial que n’hauria de garantir el respecte.
…les imatges de les pallisses infligides adesenes de persones que mantenien una actitud clarament noviolenta van donar la volta al món i suscitar una indignació unànime.
56 dels centenars de persones ferides o agreujades van decidir presentar una querella col•lectiva. Després de mesos de feina rigorosa d’un entregat equip d’advocades, el jutge encarregat de la instrucció va decidir arxivar-la, amb una resolució burlesca, tot definint de “proporcional” l’actuació de les forces de l’ordre… sense haver visionat ni el 20% de les proves aportades.
Una burla, un insult a la justícia i al sentit comú que va coronar la seqüència de declaracions esperpèntiques, barreja de mentides i amenaces, dels responsables de l’agressió: des del Felip Puig al Molinero (l’home que afirmaria sense dubtar-ho per televisió que els seus (mil)homes haurien apallissat a plaça Catalunya el mateix Gandhi), passant pel Manel Prat. Un festival de desvergonyiment i prepotència.
Aquest ha estat un any de creixement: més persones han engrossit l’exèrcit d’aturats, més famílies s’han quedat sense sostre, més nens han caigut en situació de pobresa, més joves en risc d’exclusió. Més retallades han afectat els pilars d’un estat democràtic: educació, sanitat, serveis socials, cultura. Més bancs han rebut més diners públics. Més especuladors s’han fet milionaris.
Un any després d’aquell 27 de maig…
… per respondre a la inevitable crescuda de la indignació social els governs han apostat per la vella recepta de la mà dura:
… els cossos antiavalots segueixen ignorant l’obligació d’anar identificats. Ja és habitual que qualsevol individu amb porra extensible i pistola, ja vagi emmascarat o sense uniforme, et pugui reclamar el DNI pel carrer.
… la legislació d’excepció tant aplicada al país basc s’ha instal•lat al discurs mediàtic i polític i a la praxi judicial, amb una deriva que ens llança de cap a un estat totalitari.
… un any després d’aquell maig de porres i trets hem de lamentar més joves mutilats per pilotes de goma disparades amb lleugeresa. L’assetjament policial a manifestacions pacífiques amb humiliacions i provocacions és la norma. El soroll amenaçador dels helicòpters no abandona les mobilitzacions. El discurs dels professionals de la violència institucional s’endureix amb terminologia de guerra (sóm “enemics”, “rates”, “vàndals”). S’empren noves/velles armes com els gasos contra multituds inermes, posant en perill infants, gent gran, discapacitats. S’endeguen iniciatives d’inspiració franquista, com la web per a la delació ciutadana contra manifestants. Es malbaraten milions d’euros per blindar Barcelona (8.000 policies; un desplegament insultant de mitjans materials) per “reunions de rutina” d’individus del BCE.
En el festival de retallades dels nostres drets de ciutadania, les llibertats emparades per articles constitucionals i declaracions universals són envilides, trepitjades.
El conseller d’interior s’encaparra en recórrer la via de la confrontació, l’estratègia de la tensió, prioritzant la repressió i l’assetjament dels moviments, i desatenent (irresponsable!) la seguretat física de la ciutadania (increment del 30% de la sinistralitat a les carreters catalanes – malgrat el descens del tràfic –; absència de bombers voluntaris a l’incendi de Rasquera).
… Per tot això, el col•lectiu de querellants manifesta amb contundència la voluntat de no sotmetre’s a la lògica brutalment repressora que inspira les actuacions dels governs català i espanyol: seguirem a les places i als carrers, seguirem lluitant per les nostres llibertats i pels drets conquerits per les generacions que ens van precedir.

Contra la violència del poder, solidaritat i suport mutu!

Un any després seguim assenyalant els culpables!

El proper diumenge 27 de maig del 2012 farà un any del desallotjament de la Plaça Catalunya per part dels mossos d’esquadra en una operació de “neteja”.

Un any després, seguim assenyalant als culpables, i la justícia mira cap a un altre cantó.

Vine i assenyala amb nosaltres!

Concentració:

Diumenge 27 de maig del 2012

12h a Plaça Catalumya (BCN)

Veure el Manifest

Xerrada: Felip Puig seu al banc dels acusats

(Felip, xatu, seu aquí i descansa una estoneta)
Sobren els motius…

Dijous 24 de maig a les 20:30h
Al Casal de Barri de la Prosperitat,
Plaça Angel Pestanya s/n (Metro Via Júlia)
(Mapa)

som27m, el grup de querellants pel desallotjament de Plaça Catalunya del 27 de maig del 2011 us convoca a la xerrada on participaran:

– Mar Bastidas (querellant)
– Guillermo Rojo (querellant)
– Anaïs Franquesa (advocada, membre del col·lectiu de defensa penal)