Comunicat llegit a la concentració del 7 de març del 2012 en protesta per l’arxivament de la querella

Estem patint a escala planetària, des de ja fa uns anys, els moviments d’un sistema econòmic que alguns anomenen mercat, altres neoliberalisme i alguns capitalisme.
Les crisis es multipliquen i s’afegeixen a les hambrunes cròniques, les guerres pels recursos, l’expoliació salvatge del medi ambient.
Hom parla de bombolles inmobiliàries, crisis financera, dictadura dels mercats, reducció del deute públic.
El resultat, ben visible, és més miseria, més diferències entre sectors de la societat i països, més violencia i destrucció de l’habitat.
Aquí, es retallen les prestacions de l’anomenat estat del benestar, es retallen drets, es retallen llibertats, es retalla també la dignitat d’aquell poble que les constitucions defineixen sobirà.
Espontàneament al maig desenes de milers de persones a tot l’estat ocupen les places. Plaça Catalunya a Barcelona esdevé escenari d’assemblees gegantines, de centenars d’actes, reunions, trobades, intercanvis. És un exercici entusiasta de col·l
ectivització d’espais, de recuperació del dret a decidir sobre el nostre futur. És un exercici difícil. I que suscita sospites.
Al principi el poder ens va ignorar, després ens va intentar manipular, difamar. No agradava que tanta i tanta gent ocupés al carrer cridant que no era cap mercaderia, que ningú la representava. Finalment ens va reprimir.
A Barcelona l’excusa va ser el futbol. Un pretext groller que va permetre al conseller Puig posar a la pràctica la seva promesa electoral de passar de la llei per imposar el seu ordre.
300 homes armats amb porres, piloteres, pistoles, amb furgones i un helicòpter van esvalotar el centre de Barcelona durant mitja jornada, van robar ordenadors, equips de só, efectes personals, van ferir de diversa consideració 150 persones, en van atemorir, humillar, amenaçar milers.
Sóm gent normal i vam intentar oposar-nos a una actuació manifestament injusta i injustificada amb les armes de la raó i després de la resistència passiva. I vam demostrar la nostra determinació i immensa capacitat de contenció reocupant la plaça sense cap agressió, només amb l’avançada dels nostres cossos.
El conseller Puig va declara
r que això no era de cap manera no violencia, els mossos van assegurar que havien hagut d’actuar contra accions de desobediència greu. Declaracions que demostren la nul·la cultura democràtica d’aquesta gent i, en el cas del conseller, la nul·la cultura política, ja que evidentment no ha llegit res de res sobre Gandhi i la teoría de l’ahimsa – no-violència -.
Nosaltres, que érem a la plaça, vam veure com als danys, a les lesions, a les pèrdues materials i a les faltes de respecte que haviem patits com a ciutadania s’hi afegia la burla.
Nosaltres, que hi érem, sabiem fins a quin punt era risible l’argumentació amb que els responsables justificaven aquell desgavell, aquella provocació, aquella agressió a milers de persones i als seus drets fonamentals.
Els fets també ens van donar la raó. A la nit següent, durant les celebracions per la victòria del Barça, a la plaça ocupada i gestionada per nosaltres, la gent, no hi va haver cap incident. Ni un.
Era tan flagrant la injusticia, eren tan evidents i probats els delictes comesos per les forces de l’ordre, que vam decidir iniciar una querella col·lectiva. Ha estat un esforç de mesos per part d’un equip entregat d’advocats i d’un grup d’afectades directes.
Crèiem que, tot i les limitacions sabudes del nostre sistema judicial, podríem si més no obtenir el reconeixement del greuge, unes disculpes, un rescabalament ni que fos moral i, sobretot, la garantía que això no tornaria a passar.
Pensàvem que així aportariem un granet de sorra a la barrera que hem d’oposar a l’onada repressiva que des de fa un temps, amb càrregues contra estudiants, treballadors, vianants, amb les multes arbitràries, les identificacions, els encapsulaments de manifestacions, les detencions i retencions, les batudes racistes contra migrants, les infiltracions, els governs despleguen contra totes les formes – encara que siguin les més absolutament no violentes – de protesta social organitzada, de resistència a l’aplicació de les receptes neo-liberals.
La resolució del jutge que arxiva la querella definint “raonablement proporcionat“ l’ús de la força el 27 de maig a plaça Catalunya obre un escenari més que preocupant.
La llei més en
llà de la qual en Puig pretenia anar, ha demostrat un cop més ser prou elàstica quan es tracta d’amagar les vergonyes i els abusos de poder. El missatge és clar. En aquesta democràcia de pa sucat amb oli, nosaltres, poble sobirà, tenim el dret a protestar sempre que això no encomodi, no molesti. Tenim en definitiva el “dret al pataleo” que també Franco tol·lerava.
No tenim en canbvi el dret a lluitar, a gestionar allò que és nostre, a oposar-nos eficaçment a la injusticia, a actuar per modificar l’estat de les coses. Ens consideren “subdits”, obligats a obeïr, si cal a cops de “defensa”.
No pensem acceptar-ho. Tirarem endavant la iniciativa per vies legals, arribant si cal a tribunals internacional. Reclamant, si cal, la creació de tribunals populars.
I manifestem des d’ara la nostra voluntat de continuar sortint al carrer, lluitant, construint un model diferent, més just, igualitari, de gestió de la res pública. La nostra voluntat ferma de desobeïr ordres arbitràries, lleis injustes, de respondre a la repressió amb la creació i enfortiment de xarxes de solidaritat, de resistència, de defensa col·lectiva contra qualsevol abús del poder.
No sóm mercaderies, ni un ramat d’usuaris.
Tot el poder al poble.
(Fotografies de: http://www.unfotografo.es/2012/15m-barcelona-27m-pl-catalunya)

T'agrada:
M'agrada S'està carregant...